Nova indumentària rústica

aires-7

Els diferents estudis fets sobre vestimenta tradicional mallorquina arriben a la mateixa conclusió: antigament no se seguien estrictament les modes en indumentària, ja que la gent solia adaptar els materials que tenien segons la classe social a la qual pertanyien. L’estil de la roba depenia de la professió, poder econòmic i classe social. Per tant, és coherent pensar que la gent del camp portava més colors sofrits, teles més bastes i roba més apedaçada, i així com pujava la classe social les teles i els ornaments s’anaven enriquint i els colors eren més lluents i vius.

Seguint aquest raonament, i gràcies a la xerrada que ens va fer Miquel Mates, historiador, hem fet canvis els quals creiem necessaris per apropar-nos més a la vestimenta dels nostres avantpassats. Per aquest motiu, aprofitarem un dels esdeveniments més importants del nostre poble per donar a conèixer aquests canvis en la vestimenta de rústic o també anomenat d’anar a fer feina al camp, el diumenge matí voltant per La Fira de Pollença.

El vestit de la dona treballadora es compon d’un gipó fosc amb mànigues que arriben just sota el colze i a sobre porta manegots foscs que van des dels dits fins part damunt dels colzes, aquests servien per a protegir i solien ser de cotó, lli o indiana. La roba de davall (més íntima) també solia ser de cotó: camisa de jeure (no portaven calçons), gonelles de brinet (a vegades en portaven més d’una, sobretot a l’hivern), i entre aquestes i la falda de sobre solien dur una altra falda de color, però sempre sense ornaments. La falda de damunt solia ser de cotó o de llana a l’hivern, d’un sol color o llistada. Els telers solien fer les peces de 70 o 80 cm i, normalment, afegien un puny a la falda per allargar-la. A sobre d’aquesta duien un cànyom de llista, llana o estam. Als peus, calces de colors sofrits fermades amb veta just per sota els genolls (a l’estiu no en solien portar) i espardenyes, inclús es descalçaven per treballar al camp i se les posaven quan entraven en el poble. Cobrien el camp amb un rebosillo d’indiana d’estampat florejat i un capell d’ala ample per a protegir-se del sol.

Independentment de si eren nobles o no, solien pentinar-se amb la clenxa enmig, una clenxa en dos sementers com diu la cançó, i els cabells recollits amb una trunyella fermada amb veta negra o amb llaços de colors, la noblesa.

El vestit de la menestrala o de la dona de la casa, es compon d’un gipó fosc amb mànigues que arriben just sota el colze cobertes per uns maneguins blancs que cobrien únicament els colzes i solien ser de cotó o lli. La roba de sota solia ser la mateixa que la de la dona treballadora: camisa de jeure, gonella de brinet, falda de color opcionalment i la falda de damunt. A sobre, un cànyom o davantal. Als peus, calces de color teixides a mà fermades amb una veta sota el genoll. Com que eren per protegir-se del fred, és lògic que a l’estiu no en portessin. Les sabates de vaqueta o pell negra, normalment, espardenyes. I, al cap un rebosillo de cotó blanc, llis i senzill en forma de campana.

Segons l’època de l’any podia variar els tipus de teles (més primes i fresques com el cotó en l’estiu i més gruixades i calentes com la llana a l’hivern), així com variava el nombre de capes que portaven a sobre (més o menys faldes) i mocador gros a les espatlles.

Això ha estat una pinzellada de la vestimenta de la dona que trobareu que volta per La Fira, com a novetat d’enguany de l’Agrupació.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s